The Banches of Inisherin i els camins de la vida

A principis de mes vaig veure la pel·lícula BANSHES OF INISHERIN. Vaig pensar en recomanar-la a l’instagram però no em vaig atrevir. Crec que hi havia una mica de respecte al “què dirà la gent quan la vegi? Voldran treballar amb mi si no els hi agrada la peli que recomano?”. Ara ric sola perquè vaig recomanar LES INTRANQUILLES ...  és possible que el proper cop hagi de recomanar alguna cosa més planera? Bé, ja m’ho direu : )

Torno a Banshes of Inisherin. Realment ni deixa indiferent i ni té terme mig: o t’agrada o no t’agrada. Suposo que és fàcil que no agradi perquè, en el fons, no explica res espectacular i és fàcil voler escanyar als personatges. La meva conclusió és que precisament això la fa especial: no deixen de ser uns personatges ancorats en un lloc remot sense poder sortir. O sense voler sortir.. m’agraden tant les pel·lícules i els llibres per això: ensenyen moltes coses!

Banshes of Inisherin és un reflex de la vida. La vida és així perquè te la fas tu. És cert que hi ha algun factor que no es pot controlar però, a grans trets, si la teva vida no t’agrada, alguna cosa has de fer per canviar-la. Sola no canviarà.

Per tant, si somies gran, has de lluitar per fer coses grans encara que no surtin. I, si no somies gran, estar content amb la vida que tens també és un gran mèrit. Molts es queden en el camí d’una grandesa que realment no volen i no saben apreciar que el que tenen ja els hi està bé. Estar convençut del que fas crec que és el kit de la qüestió. Acabar trobant el nostre camí hauria de ser l’únic propòsit d’any nou.

Per aquest motiu jo vaig penjar els esclops de l’hospital.

I per aquest motiu també vaig crear Badimon.

Seria molt bonic poder compartir el camí amb tu!